CARGANDO

Escribir para buscar

Cultura y comunicación

Vicent Sesé o la emoción

Compartir

La llave maestra del turismo cultural

Información y declaraciones recogidas por Fernando Bellón. 

Vicent Sesé es el director de Turisme Llíria, organismo público de la ciudad valenciana de Liria, a 28 kilómetros al oeste de Valencia. En la década que lleva trabajando allí, la ciudad se ha convertido en un lujoso escaparate del turismo cultural. Las estrategias planeadas y aplicadas por Vicent Sesé y su equipo son las principales responsables de este fenómeno, basadas en el tesoro histórico de Liria (Llíria en valenciano) capaz de sostener un andamio publicitario y cultural de gran envergadura.

En la actual Liria (Edeta, entonces) se instalaron los iberos, y luego los romanos, que construyeron una próspera ciudad según el modelo latino, con templos, termas y necrópolis. Los musulmanes, que se impusieron a los visigodo-hispano-romanos, dejaron también su impronta, recuperada en unos Baños Árabes recién restaurados arquitectónicamente. La reconquista cristiana dio lugar a una villa real que se gobernaba de acuerdo con los fueros del Reino de Valencia. La Nueva Planta de la unificación borbónica hizo de Liria un ducado, de cuya importancia da fe el palacio de Liria de Madrid, casa de los duques de Alba, que lo fueron de esa ciudad. Su agricultura prosperó en los siglos posteriores, hasta que el siglo XX, cuando a pesar se ser declarada “La Ciudad de la Música”, Liria se apartó de la primera línea de la historia.

Esta evolución es paralela a la de tantas villas rurales y castizas españolas. En la Comunidad Valenciana hay un amplio catálogo de ciudades que fueron ricas y famosas en algún momento de la historia, y luego cayeron en el olvido o el anonimato. La conciencia de esta riqueza social y cultural ha ido cuajando en las últimas décadas del siglo XX, y ha adquirido forma de atracción turística y cultural en este nuevo siglo. No todas, sin embargo, cuentan con el equipo de Vicent Sesé, que ha explotado a fondo las posibilidades objetivas de la ciudad.

Este mes de julio se ha materializado en la novena edición de Històries Nocturnes: Parimoni, Personatges i Melodies. Las noches de los cuatro viernes del mes,  se han dedicado a la recreación de la vida cotidiana y la cultura de la rica historia de la ciudad utilizando disciplinas artísticas como el arte dramático o la música antigua.

Un buen resumen de la historia y la cultura de Liria se encuentran en la  dirección electrónica municipal.

Las primeras propuestas culturales de Vicent Sesé en Liria, al poco de instalarse como director de Turisme Llíria fue un festival de músicas del mundo llamado Mestissatge. Salió por cuatro chavos, en expresión valenciana. Durante el primer fin de semana de agosto, se congregaron unas dos mil personas en la Vila Vella. De haber persistido, Mestissatge podría haberse convertido en lo que hoy es, en Cartagena, el festival La Mar de Músicas o, en Sallent de Gállego, el festival Pirineo Sur. En 2001, Mestissatge presentó en Liria a Malagüero (España), Djanbutu Thiossane (Senegal), Gypsies of the Nile (Egipto) y Bidinte (Guinea Bissau). Colaboró con Vicent la productora musical “Nube Negra”, de Madrid. La edición de  2002 contó con Les Madeleines (Francia), Nass Marrakech (Marruecos) y Típico Oriental Cubano (Cuba), con la colaboración del  productor musical Florenci Mas, de Barcelona.

Al desgajarse la concejalía de Turismo de la de Cultura, Vicent Sesé cambió de  estrategia y se centró en el diseño y señalización de rutas, organización y ejecución de acontecimientos y la creación y comercialización de productos turísticos de calidad.

A continuación, el propio Vicente Sesé relata su trayectoria desde que se diplomó en Turismo a los 20 y pocos años. Un proceso de búsqueda y encuentro de su verdadera vocación. Mantengo el valenciano original, que puede comprender todo español medianamente culto.

Mantenemos la conversación cuando el incendio de los bosques valencianos todavía  no se ha sofocado del todo.

L’ incendi d’Andilla ha afectat a termes municipals amb zona boscosa de la Serrania i la comarca del Camp de Túria. Deu o onze termes municipals. Llíria és limítrof amb Andilla, i té una zona boscosa que es diu La Concòrdia, que pertany al parc natural de la Serra Calderona, i ha quedat pràcticament arrasada. Es una zona amb molt interès paisatgístic, botànic i de fauna., i on Turisme Llíria opera. Tenim quatre rutes de senderisme de xicotet recorregut, PR (Pequeño Recorrido): la Senda dels Fornillers, la de les Bodegues, la del Barranc de Gasque i la del Cavalló de l’Olivera. I amés, una cosa que acabem de crear, l’IE 005, Itinerari Eqüestre Llíria-Muntanyes de la Concòrdia. Estan involucrades tres hípiques, amb molta il·lusió, que han fet una inversió, dos albergs rurals i Turisme Llíria. Estem tristos.

La experiència de França

Jo  vaig estudiar, de molt jovenet, la diplomatura de Turisme a València. Vaig acabar, i en eixe moment no sabia cap a on pegar. Jo sempre he tingut moltes inquietuds, i vaig fer turisme, més que res perquè jo somniava en viatjar, sóc un gran viatger. M’agraden també molt les llengües. No sabia què estudiar i vaig pensar, “bò estudie això que en tres anys tinc la titulació universitària, i després anem a vore què passa”.  

Quan vaig acabar, no sabia ben be què fer. Vaig treballar de recepcionista d’hotel, cosetes que fas quan ets jove. Però no em plenava massa. Pots ser inconscientment ja pensava en clau de turisme cultural i per tal de trobar el camí, em vaig matricular en Història però no la vaig acabar; després en Art Dramàtic, perquè m’encanta la interpretació, i també vaig eixir de la facultat. Necessitava acció!   

En un moment, en van donar una beca com a diplomat de Turisme, i em vaig anar a Poitiers, a França, per a fer un “stage”, una estància professional, per treballar de guia acompanyant de grups en el parc de “Futuroscope”, un parc vinculat als audiovisuals. Jo tenia 23 anys. El fet d’aterrar a França em va obrir un món. Vaig connectar amb gent francesa de la meua edat amb les mateixes inquietuds que jo, cosa que no m’havia passat encara ni al poble del que jo vinc ni a València.

A França vaig descobrir moltes coses. Vaig començar a tocar  guitarra, vaig cantar en un grup de blues de la residència universitària, i actuavem en garitos, a  Poitiers, a La Rochelle, inclús en l’Ille de Ré, illa que està a la  zona del Poitou Charentes.

Tot açò va passar molt ràpid, perquè jo vaig estar només uns mesos. Després vaig tornar a Espanya. I jo em sentia ací una mica ofegat. Tot el que m’havia passat a França, ací no em passava. I vaig tornar a França. Vaig conèixer una xicona també francesa, i em vaig posar a viure fent una mica de tot, cambrer, professor d’espanyol, etc.

Com jo tenia 3 anys d’universitat, a França, en aquella època, en varem convalidar els tres anys de carrera, i vaig entrar en el segon cicle de “Mannagement de la Culture”, equivalent al màster de Gestió Cultural d’ací. Eren dos anys més. Així que vaig estar tres anys en total a França. Després vaig tornar a Espanya, no sé molt be per què, a provar.

La fascinació per la música 

Vaig treballar de DJ en una discoteca d’estiu, i va ser la bomba. Estava entre Bétera i Nàquera i es deia “Trailer”, en mig d’horts de tarongers, amb la serra Calderona al fons. Era la típica discoteca d’estiu de música “patxanga”. Però hi havia una pista salsera comercial;  se buidava molt abans que l’altra. Un familiar meu era soci d’este lloc. Jo li havia demanat feina de cambrer. Ell sabia que m’agradava la música, jo ja tenia una fotracà de discos, i em va dir, mira, com no sé què fer amb esta pista (una pista molt xula, de canya i de fusta, molt més bonica que la principal, ambientada roll Carib), em diu per què no et poses a  punxar  música ací. I un responsable  que ja treballava allí em va dir, “bueno, aquí no pongas cosas raras, aquí es mejor cosas comerciales porque es lo que a la gente le gusta”. I jo vaig dir, bah, jo m’arrisque. Vaig posar una música que a mi m’agradava, però pensant en què la gent es divertira. Em deia, que el fet de que no hi haja oferta de música de qualitat a les nits d’estiu no significa que a la gent no li agrade, I em preguntava, ¿què puc fer per a que  la gent vibre, que tinga una emoció especial per a vindre a escoltar el que jo punxe? I amb eixa idea, va ser un èxit brutal. Es va multiplicar la rendibilitat, tancàvem el garito perquè jo ja no podia més. Venia gent de València i dels apartaments de la platja  a propòsit. Va vindre fins i tot l’ ex ministra de Cultura, Carmen Alborch, perquè el seu germà estiuejava a Nàquera, era client de la pista i segons ella em va confessar li havien dit que: “ponian muy buena música”. 

Existeix un paral·lelisme amb el projecte actual a Llíria. Connectar amb la gent, donant-li oci de qualitat.

Jo, aleshores, tenia una barra amb altaveus, i dues platines per a posar música. Ara tinc un patrimoni històric i la possibilitat de comptar amb una sèrie d’actors i  músics; em preocupe de com arribar a l’emoció contant històries. En aquell moment, era l’emoció a través de la música. Té el mateix valor, ser un DJ o un conta històries. Gestionar la sensibilitat, eixe és el secret. M’ha costat anys, aprendre-ho. Perquè abans no tenia cap disciplina. Es tracta d’ escoltar el que et diu l’anima, dirigir eixa energia amb el cervell i expressar-ho amb una disciplina artística. Tindre uns espectadors que valoren el que jo puc aportar; sorprendre’ls, anticipar-se a les seues necessitats emocionals.  

Punxava una barreja eclèctica a base de funk, reggae, bossa nova, afrobeat, bugalú, etc.

L’experiència d’Anglaterra

Després d’això, en acabar l’estiu me’n vaig anar  a Anglaterra. Em vaig pagar el viatge fent de collidor de taronja, ací, una experiència molt bon. Treballava amb gent del Marroc que em parlaven de la seua cultura. En Anglaterra no tenia ni beca ni res, però sí una gran inquietud de conèixer món i aprendre l’anglès bé.  Vaig començar a Londres, però sempre estava amb italians i espanyols i no aprenia la llengua. I me’n vaig anar sol a Eastbourne. Durant una temporada vaig en estudiar anglès allà.  Després vaig ser també professor de castellà per anglesos. 

Però no vaig connectar amb Anglaterra. No volia tornar a Espanya, i en vaig anar a Bèlgica, a casa d’un amic. Vaig agafar un Ferry de Dover a Ostende. I vaig  estar algun temps entre Holanda, Bèlgica i el nord de França, fins a completar un altre any fora. 

Després vaig tornar a Espanya. 

Em vaig posar a treballar en una empresa de turisme cultural d’un mestre que es diu Joanvi Candel. Em va marcar molt. Allí vaig aprendre moltes coses. El nom de l’empresa “Fil per Randa”, significa fer les coses amb molta atenció, que és com treballa ell. Fa visites guiades temàtiques per tota Europa, sempre des d’una perspectiva valenciana. Jo vaig ser guia; amb 26 anys, m’enviava amb grups, viatjàvem    en autobús, m’ocupava dels hotels, de la gestió del viatge i de tot, i ja començava a contar històries d’una manera  molt interessant. Vaig tindre una proposta per tal de quedar-me en l’empresa, però jo no ho sentia. Sóc una persona massa independent per a ser  un bon guia de ruta; de fet, als viatges, no estava tot el temps amb el grup; jo desconnectava, i això no estava bé, me n’anava per allí . Tenia que ser honest, encara que el seu estil m’agradava moltíssim. Ara, la meua funció és a l’inrevés: atraure a viatgers des del seu punt d’origen, en lloc de portar-los fora; el que faig és interpretar-los el patrimoni del lloc on jo sóc.

També en eixa època vaig fer cursos d’interpretació teatral, en la sala Escalante de València, amb el professor i actor Juan Mandli, un argentí meravellós. Possiblement la meua vocació actoral ha marcat el meu estil alhora d’interpretar el patrimoni. 

De la FNAC a Llíria

Entretant, vaig  assabentar-me que obrien una FNAC a València. Jo coneixia la FNAC de França, perquè, quan vivia allà,  anava a escoltar concerts de música, hi assistia a conferències, etc, m’agradava eixe concepte de comerç. Vaig enviar un currículum, i em vaig oblidar. Aleshores jo donava classes d’algunes assignatures de Turisme en una universitat privada. Eren assignatures de turisme pur i dur, gestió d’agència de viatges, gestió hotelera, etc. Matèries que no em motivaven massa en eixe moment. No tenia la suficient motivació per a  preparar bé les classes… per a ser un bon professor. I jo necessite estar motivat per fer les coses bé. En criden de la FNAC,  passe les entrevistes, i el director, un tipus molt llest, em va col·locar en la secció de jazz i músiques del món. Vaig gaudir com un nen. Vaig dependre de música el què no està escrit.

Estant  a la FNAC, demane el trasllat a la  nova Fnac Triangle, que obrien a Barcelona. Em vaig anar a Barcelona a fer les entrevistes, i m’agafen. En un futur, tenia la intenció de postular per a la gestió el Forum de l’establiment.

I al mateix temps, eix una oportunitat a Llíria, una ciutat molt propera d’on jo vaig nàixer, a Bétera. Jo havia estat a Llíria, perquè mon pare tenia una concessionària de maquinària agrícola John Deere allí, però no coneixia la ciutat de veritat. L’oferta era fer un projecte, una espècie de concurs públic. Uns bons amics que hi viuen allí em van avisar i em varen animar dient-me que jo era el candidat ideal. Jo dubtava, perquè tenia decidit anar a Barcelona. Però clar, el lloc de treball no era  més que un responsable d’ una tenda de discos.  

Però, un bon dia,  en vaig decidir en conèixer el patrimoni de Lliria. Em van acompanyar uns bons amics francesos, l’ex – director de l’Institut Francés de València, Benoit Choquet, que vivia a La Canyada (Paterna) i  dos amics més amb qui ens reuníem de quan en quan: l’un, restaurador de l’IVAM, i l’altre, un pintor que vivia a Grècia. Varem anar els quatre a Llíria. En arribar, començarem a passejar. Visitarem les Termes Romanes, l’Església de la Sang, el Forn de la Vila, el Monestir de Sant Miquel… Ens quedarem bocabadats;  es tractava d’un patrimoni històric de primer ordre.  En van ajudar a valorar les dues possibilitats laborals. Amb la seua experiència en el mon de la cultura vaig adonar-me’n de què la possibilitat de  ser responsable d’ un projecte per a posar en valor tot eixe patrimoni era fascinant.

Un projecte, en definitiva, de desenvolupament dels recursos autòctons. Per tal de organitzar la candidatura, primer vaig fer un inventari d’allò que és original de Llíria: jaciments  arqueològics, monuments arquitectònics, manifestacions culturals com és la música (Lliria té dues grans institucions musicals amb dues bandes que han aconseguit quantitat de premis a Espanya i a l’estranger),  modus vivendi, gastronomia, coses úniques que no hi ha a altres llocs. I amb este inventari com a base d’operacions vaig crear una estratègia d’accions per fases cronològiques que possibilitarien en un futur pròxim, la obtenció de fruits: alternativa econòmica, protecció i recuperació del patrimoni, consciència d’identitat, etc. Eixa va ser, més o menys, la meua candidatura de projecte, i la  van aprovar. I a partir d’això, vaig començar a treballar. Jo crec que vaig visualitzar un futur amb la idea del “ Think Global and Act Local”. Però no podia imaginar-me la repercussió que ha tingut:  dos premis Diputació de València (2003 i 2004), presència en Fitur i altres fires internacionals de turisme, reportatges en els principals medis de comunicació, ponències, cursos especialitzats,  presència en fors, taules redones,  etc. 

Etiquetas:
Artículo anterior

Quizá también te guste

Deja un comentario

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.