CARGANDO

Escribir para buscar

Bitácora y apuntes

Una explorador en Benaguasil

Compartir
Reproducimos a continuación la traducción al español de un sabrosísimo comentario en valenciano del amigo Joan Dura. 
Joan Durá es realizador de televisión, editor o montador capacitado para documentales y ficciones, especialista en casi todos los oficios del medio electrónico por excelencia, y sagaz comentarista de la realidad realmente existente. Lo ha publicado en su muro de Facebook, pero lo traemos aquí por su valor literario, humorístico y antropológico. Que la Mare de Déu conserve la gracia de tan cualificado profesional, del que nos hemos hecho eco en Agroicultura Perinquiets como cronista fallero
El original en lengua vernácula está al final de este texto, que puede disfrutarse en dos idiomas.

Estos días mi pueblo, Benaguasil, se ha vuelto viral por algunas imágenes, dignas del aqua alta veneciana, donde se podía ver a los feligreses del mítico Bar Trosky siguiendo con sus consumiciones aunque la riada les llegara por las rodillas. Debo decir que el  Bar Trosky siempre ha dado a sus clientes un valor añadido más allá del típico comer y beber. Pero ya os contaré eso otro día.
La cosa es que el miércoles tuve que ir a mi pueblo para resolver algunos asuntos.  No voy mucho por allí y la cita era en un barrio de nueva creación, del que desconozco las calles y sus nombres. Cuando busqué en Google Maps la dirección, la calle Olocau esquina calle Safor, comprobé que los de Mountain View tampoco había incluido todavía el nuevo vecindario en su base de datos.
A pesar de los inconvenientes, nada más llegar pude localizar la calle Olocau, una calle con más solares que casas, pero la calle Safor no hubo manera de dar con ella. Así las cosas vi a dos personas, un hombre y una mujer ambos de unos setenta años, subiendo por la empinada cuesta que es la calle Olocau. Deduje que eran un matrimonio porque ella iba caminando a una distancia prudencial de unos tres metros por detrás de él. Esto es muy normal en mi pueblo.
Cuando me dirigí a él, incluso antes de que habláramos, me dijo que no con la mano y me hizo una señal para que hablara con la mujer. Pensé que también era mala suerte haber encontrado al único refugiado ucraniano en todo el Camp de Túria, pero en fin, Benaguasil tiene estas cosas.
Ella fue más receptiva y comenzamos la siguiente conversación:
[Dejo la conversación tal y como la ha traducido la máquina, salvo algunos arreglos precisos para el cabal entendimiento de lo que ha escrito el autor, Joan Durá, porque la hace todavía más graciosa. El original en valenciano está en el texto añadido al final de este]
Yo: Buenos días, Safor street por favor..
Ella: ¿Qué demonios…?
Yo levantando un poco la voz: Safor Street!
Ella: ¿La fuente…?
Yo: no sa-para la calle
Ella, a él, que está  con la mano en la oreja (igual sí es ucraniano y quedó sordo en un bombardeo… ): ¡La Font Street!
Él a ella: ¿La fuente…?
Ella, que no se pone la mano en la oreja aunque le vendría bien: ¡Sí!
Él a mí: ¿La fuente?
Yo a él: ¡No saphor street saphor!
Él, ella: ¿La Font Street…?
Ella, para mí: ¿La Font Street…?
Yo a ella: ¡¡¡¡NO SAPHOR STREET SAFOR !!!!!!
Ella, a él: La Font street donde esta…?
Él, a  mí: ¿La Font Street…?
Creo que hicimos tres rondas de esta ruleta rusa lingüística, y cuando comenzaron a explicarme que la Ford nunca había estado allí, decidí hui… decidí ir por mi cuenta.
Dando tumbos con el coche me encontré con otro aborigen, un joven de unos treinta años, y volví a probar suerte. Cuando le dije la dirección que estaba buscando, tuvo la misma reacción  que si le hubiera dicho que acababa de ganar el Gordo de Navidad. Con un entusiasmo casi frenético me dijo que sí, que era en el sentido contrario de donde yo venía, que era una calle sin asfaltado pero que ya les habían dicho que pronto la asfaltarían, que no me asustara, que el alcalde se lo había prometido, que está en cuesta, eso sí, que todas las calles de este barrio son en cuesta, pero esa, más.
Subí la ventanilla, aceleré lentamente el coche, disculpándome, y diciéndole que llegaba tarde a la cita, pero él seguía dándome datos demoscópicos. Acabé de subir la ventanilla mientras aceleraba y vi a través del retrovisor cómo me decía adiós con la mano desde el medio de la calle.
Finalmente pude encontrar mi destino, resolver mis asuntos y regresar a territorio conocido. Camino de casa pensé que no es tan extraño que no vaya mucho por mi pueblo.

VERSION ORIGINAL SIN SUBTÍTULOS

Estos dies el meu poble, Benaguasil, s’ha fet viral per unes imatges, dignes de l’acqua alta veneciana, on es podia veure als parroquians del mític Bar Trosky seguint amb les seues consumicions, tot i que la riuà els arribava pels genolls. He de dir que el Bar Trosky sempre ha donat als seus clients un valor afegit més enllà del típic menjar i beure. Però açò ja vos ho contaré un altre dia.
La qüestió és que dimecres vaig haver d’anar al poble a resoldre uns assumptes. No vaig massa per allà i la cita era a un barri de nova creació del qual desconec els carrers i els seus noms. Quan vaig buscar al Google Maps la direcció, carrer Olocau cantonada amb el carrer Safor, vaig comprovar que els de Mountain View tampoc havien inclòs encara el nou barri a la seua base de dades.
A pesar dels inconvenients, només arribar vaig localitzar el carrer Olocau, un carrer amb més solars que cases, però el carrer la Safor no va haver-hi forma de fer-se amb ell. En això que vaig veure dos persones, un home i una dona tots dos d’uns setanta anys, pujant per la costera que és el carrer Olocau. Vaig deduir que eren matrimoni perquè ella anava a una distància prudencial d’uns tres metres per darrere d’ell. Això és molt normal al meu poble.
Quan em vaig dirigir a ell, fins i tot abans de parlar, em va dir que no amb la mà i em va fer senyes que parlara amb la dona. Vaig pensar que també era mala sort haver trobat l’únic refugiat ucraïnés en tot el Camp del Túria, però en fi, Benaguasil té estes coses.
Ella va ser més receptiva, i vàrem començar la següent conversa:
Jo: Bon dia, el carrer Safor, per favor…
Ella: Què…?
Jo, alçant un poc la veu: El carrer Safor!
Ella: La font…?
Jo: No, carrer Sa-for.
Ella, a ell que està fent coveta amb la mà a l’orella (igual sí és ucraïnés i s’ha quedat sord a un bombardeig…): Carrer La Font!
Ell, a ella: La font…?
Ella, que no fa coveta amb la mà tot i que li vindria bé: Sí!
Ell, a mi: La font?
Jo, a ell: No, carrer Safor, Sa-for!
Ell, a ella: Carrer La Font…?
Ella, a mi: Carrer La Font…?
Jo, a ella: NO, SAFOR, CARRER SA-FOR, SA-FOR!!!
Ella, a ell: El carrer La Font on està…?
Ell, a mí: El carrer La Font…?
Crec que vàrem fer tres rondes d’esta ruleta russa lingüística, i quan estaven explicant-me que la Ford mai havia estat per allí, vaig decidir pegar a fug…, vaig decidir seguir pel meu compte.
Bambant amb el cotxe vaig trobar-me amb un altre aborigen, un home jove d’uns trenta anys, i vaig tornar a provar sort. Quan li vaig dir la direcció que buscava, va tindre una reacció semblant a si li haguera dit que acabava de guanyar la grossa de Nadal. Amb un entusiasme quasi frenètic em va dir que sí, que era al contrari de per on jo venia, que era un carrer sense asfaltar però que ja els havien dit que ben aviat l’asfaltaven, que no m’espantara, que l’alcalde els ho havia promés, que feia costera, que sí, que tots els carrers d’eixe barri fan costera, però eixe més.
Jo vaig anar pujant la finestreta, accelerant a poc a poc el cotxe, demanant-li disculpes i dient-li que arribava tard a la cita, però ell continuava donant-me dades demoscòpiques. Vaig acabar de pujar la finestreta mentre accelerava més decididament i vaig veure pel retrovisor com em deia adeu amb la mà des del mig del carrer.
Finalment, vaig poder trobar el meu destí, solucionar els meus assumptes i tornar cap a territori conegut. De camí a casa anava pensant que no és tan estrany que no vaja massa pel meu poble…

Deja un comentario

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.